dilluns, 27 d’abril de 2015

Les tres roses

Rosa de l'Estany
Del roser de la veïna
tres poncelles han florit:

una d'elles –purpurina–
quatre dies l'han marcit ...

La segona –sense espina–
se l'ha endut l'anhel d'un pit ...

(Del roser de la veïna
tres poncelles han florit.)

Només queda la menys bella,
sense flaire ni color ...

–Oh!, qui encara fos poncella!–
diu la rosa, trista flor ...

Mira entorn i plega el plor:
es veu sola ...
i es consola.

Iu Bohigas


dimarts, 23 de desembre de 2014

Bones festes


Diada de Reis
Festa d’alegria
i de goig sens fí
n’és allà i ací
la d’aquest sant dia
els tres reis ja’n venen,
i tots els infants
per a esperà els Sants,
llurs fanals encenen.
Criden amb content;
Viscan els reis bons,
que porten turrons
a tota la gent!
Després, tot saltant,
marxen cap al llit,
prô, en tota la nit
poc s’adormiran ...
Son tot just les set,
i sens fer cap fressa,
s’en lleven amb pressa,
qu’avui no fa fret.
- Guaita quina nina!
- Verge, quin caball!
Quin pueril estrall!
Quantes de joguines!
Un himne fervent
canten nens i nenes:
Mercès a mans plenes
als tres Reis d’Orient !
Iu Bohigas
Aplec de poesies (1926-28)

diumenge, 1 d’abril de 2012

INGRÉS A LA NORMAL

L'agost de l'any 1925, l'Iu Bohigas va presentar la sol·licitud per entrar a estudiar a la Normal de Girona. Tenia 14 anys.
Al cap d'uns dies va haver de fer l'examen d'admissió, consistent en una redacció i un problema de càlcul. Hem de recordar que en aquella època l'ensenyament era en castellà.

Tot seguit transcrivim l'examen que va fer el jove Iu:
Relato de un viaje o de una excursión 
Hace algún tiempo, con unos compañeros de clase, nos fuimos a visitar el fuerte o castillo de San Julián de Ramis.
Salimos de Gerona bastante temprano para que el calor no nos molestara. Al llegar al vecino pueblo de Sarriá descansamos y almorzamos en una fuente de agua ferruginosa conocida por el nombre de “La Font de la Costa Roixa”. Emprendimos el camino hasta llegar al pie de la colina en donde está situado el fuerte. Allí descansamos y reparamos nuestras fuerzas. Durante el camino podimos admirar diferentes clases de piedras, entre ellas: pizarras, calizas y de volcán. Pedimos permiso al guardián para entrar en el fuerte y no nos lo negó, al contrario, él mismo nos acompañó y enseñó las minas, habitaciones, grutas, etc., del castillo.
Nos llamó la atención ver que el fuerte no estaba, todavía, terminado y el guardián nos dijo que antes de terminarlo lo habían dado por inútil. Después de haber recorrido casi todo el fuerte, nos marchamos muy satisfechos del castillo, dando antes gracias al guardián, y nos dirijimos hacia la hermosa fuente del Congost, en donde comimos poco después de llegar porque teníamos mucho apetito. Nos divertimos un poquito, y, ya cerca de las cuatro, emprendimos el camino en dirección a Gerona. Regresamos a ésta a las 6, muy satisfechos de la excursión.















– Problema –

Sabiendo que un metro es la diezmillonésima parte de un cuadrante de meridiano terrestre, hallar en Kms. la distancia entre dos pueblos situados en el mismo meridiano y distantes 30º
  1º = 40.000.000 / 360 = 111.111,111 m = 111,111111 Kms.
30º = 111,111.111 x 30 = 3333,333330 Kms.
No cal dir que va aprovar l'examen:


Els documents reproduïts en aquesta entrada formen part de l'expedient acadèmic de l'Iu Bohigas a la Normal de Girona i han estat cedits per la Secció de Gestió Documental i Arxiu de la Universitat de Girona (UdG).

dimecres, 28 de març de 2012

LES BANDERES REPUBLICANES DE SALT

Article publicat al Suplement Literari de l'Autonomista, l'octubre de 1933

En l'homenatge a Miquel Santaló, aquest, en el seu discurs a la plaça de braus, féu al·lusió a les flamejants banderes tricolors que, vingudes de totes les comarques gironines, adornaven en aquells moments la tribuna. En ponderà sobretot la vella i gloriosa de La Bisbal, relíquia del memorable foc del 6 d'octubre de 1869, foradada de bales i descolorida pels anys. Els republicans de Salt, que escoltàvem interessats el plausible tribut de justícia que rendia el nostre Diputat a l'heroica gesta dels protomàrtirs gironins de la primera República, culminada en la resistència de la capital baix-empordanesa i simbolitzada pel drap venerable que arborava amb emoció un ancià testimoni d'aquelles passades hores de combat, al costat de la pregona admiració i simpatia que ens despertava semblant evocació per la bandera Bisbalenca, sentírem sense voler una mena de depressió d'ànim impossible de contenir. Sabeu per què? Doncs, perquè Miquel Santaló, a ben segur ignorant de la injustícia que cometia, confonia una altra bandera gloriosa i arnada pel temps i foradada per les bales, la nostra vella bandera de l'any 69, entre el munt de teles llampants i sense història que hom havia aplegat a honor del republicà il·lustre que era objecte d'un merescut homenatge. Això ens va fer pensar que potser seria interessant de divulgar la "vida" magnífica de l'ensenya dels republicans de Salt. I a aquest intent, tot i no deixant d'entendre que es tracta d'una feina poc apropiada a les nostres traces, hem redactat aquestes línies.

L'aspecte de cosa antiga i guerrejada que presenta la nostra bandera, tacada de sang i tot, fa que cridi l'atenció dels bons republicans arreu on és portada. Quan a Girona es celebra algun acte de caire polític esquerrà i nosaltres hi assistim, els veterans lluitadors del carrer del Carme ens pregunten tot seguit per la nostra "àvia ". Els companys d'Olot ens l'envegen, i més d'un cop, al·legant no sé quins pretextos, ens han volgut demostrar que els la corresponia. Però, malgrat tot, arreu de la comarca i a casa nostra mateix són ben comptats els que tenen una clara notícia del valor de la nostra bandera. O de les nostres banderes, perquè són dues les que existeixen el nostre Centre Republicà, gairebé tan antiga l'una com l'altra. Però una d'elles, la menys destroçada, és tanmateix la més gloriosa.

A fi d'esvair-nos els dubtes que sobre la història de les dues banderes republicanes del nostre Centre pesen damunt gairebé tots els saltencs d'avui que la coneixen una mica, ens havem entrevistat amb el veí i correligionari Jaume Gelada, barber d'ofici, per anys enrere president del Cens republicà del nostre poble. Jaume Gelada potser és l'únic home que queda que pot ésser perfecte coneixedor de la història de les nostres banderes. Vet ací la relació que hem tret de la seva conversa amb nosaltres:
- Quan l'aixecament republicà federal de les comarques gironines, per l'octubre de 1869, la fase més important del qual es desenrotllà a La Bisbal el dia 6, diversos voluntaris republicans de Salt es posaren a les ordres de l'Ametller, de Banyoles, per tal de lluitar per la Llibertat i per la República. Duien una bandera. Transcorreguts aquells fets, la dita bandera. que havia estat foguejada, tornà plena de glòria al nostre poble, al seu poble. Succeí, dos o tres anys després, que vingué a establir-se ací, de cafeter. un tal Pau Torres, de Banyoles. del qual hom havia fet córrer, àdhuc quan mai no es confirmà, que havia estat còmplice en el vil assassinat del gran Ametller. Encara que tot això no passés d'ésser rumor, i sense base ferma, el cert és que Pau Torres encetà les suspicàcies de la majoria dels federals de Salt. Ell, però, aconseguí ficar-se a l'organització, cosa que provoca immediatament la seva bifurcació comprensible. Fou per aquest temps que en Buixò, del qual encara servem un record inesborrable, s'apoderà de la bandera i la guardà algun temps al seu domicili, ja que no volgué permetre que mai pogués aixecar-la un home que no inspirava tota la confiança als bons republicans. Aleshores, la fracció que va seguir en Torres va adquirir una nova bandera, que és l'altra que encara existeix. La força pública de la monarquia, sabedora de l' existència de la nostra gloriosa bandera, molestava sovint en Buixó per veure si la hi enxarpava, per la qual cosa es veia obligat a confiar-la a una seva amiga, una tal Brugada, que la duia enrotllada al cos, sota el gipó, quan era perseguida. Temerós que un dia o altre la hi trobessin, decidí en Buixó transportar-la a Olot i confiar-la a en Deu, qui la guardà qualques anys i d'aquí deu néixer la pretensió dels olotins per la possessió de la nostra bandera. Reincorporada al Cens federal del nostre poble, i essent-ne president el nostre vell interlocutor, la bandera de Salt fou duta a una assemblea republicana que es celebrà a Barcelona l'any 1904 presidida per Alexandre Lerroux, que llavors gaudia de la màxima popularitat, fou premiada amb la primera distinció consistent en un llaç de seda dels colors republicans. El senyor Pere Gallostra havia redactat una memòria de la història de la nostra bandera.

Passaren els mesos i els anys. Durant tota la Restauració i encara més durant la Dictadura, les nostres dues banderes hagueren de guardar-se en lloc amagat. Però el dia 14 d'abril de 1931, quan encara a Girona no havien proclamat la República, als balcons del nostre Centre Republicà voleiaven ambdues amb aquell mateix espetegar que devia fer la més antiga d'elles, anys endarrere, quan era desplegada al vent de la batalla i les bales xiulaven al seu entorn deixant-hi indeleble petjada.

IU BOHlGAS

Salt, octubre de 1933.

diumenge, 25 de març de 2012

UNA MENA DE DEMÒCRATES

Editorial d' El Poble de Salt del 25 de març de 1933


La casualitat m'ha fet a mans un exemplar del darrer número de «L'Amic del Poble». Feia una bona tongada que no en tenia esment. Adhuc m'havia fet la íntima convicció que els nostres reaccionaris ja no «espigolaven». Però anava errat. El periodiquet de les dretes saltenques apareix a llum encara. N'acabo d'assaborir el darrer tast. Exquisit, per cert, com a ben pastat per unes manetes d'àngel. Però, mal paladar deu ésser el meu per a gustar menges així delicades. Perquè és la veritat que, tot i l'excel·lent impressió primera, de mica en mica s'ha anat esllanguint el regust de «pa de figues» que la lectura del «full inefable» m'havia deixat. Aquell obituari consternat de la Democràcia, sobretot, d'antuvi m'havia fet enternir. Pobra Democràcia! «Tots els símptomes que destaquen en molts països del món fan endevinar un fet cert i indiscutible: que la democràcia política va morir lentament, però de manera eficaç i decisiva». Per als «inefables amics», són proves irrecusables d'aquesta asseveració la discussió, al Parlament de la nostra República, del «projecte ominós» de Confessions Congregacions religioses, que «ha deixat en tots - aguanteu-vos! -un regust feixístic ben acusat». Encara en són testimonis fefaents la  defensa que fan les esquerres del sistema electoral majoritari i l'ofensiva «absurda i monstruosa», empresa contra el proporcionalista. Ves per on, les dretes de Catalunya es declaren les més decidides partidàries dels avenços liberals i democràtics! Però, no havíem quedat, amb el Dr. Sardà i Salvany, que era pecat el liberalisme? I no són, precisament, les dretes que més plauen als «inefables amics», les que llegeixen «El Correo Catalan» i aplaudeixen els «discursos» de «Doña Urraca», no són, precisament, aquestes dretes les que s'han dit sempre enemigues recalcitrants del parlamentarisme i de tot sistema de Democràcia? A què ve, doncs, senyors cacics de la nostra contrada, aquesta inopinada defensa dels més alambinats principis liberals? Per imperatius de consciència? Ara tot just la consciència us fa rum-rum? És que teniu por d'haver perdut les forces i de quedar-vos sense representació en les properes eleccions? Ja us hem vist d'una hora lluny.

Ara us dieu partidaris del sistema electoral proporcionalista perquè teniu la convicció que, d'aquesta manera, per més majoria que obtinguessin les esquerres, no els seria possible de governar sense el «vist i plau» de les oposicions, que és tant com dir que no s'avançaria ni una polzada. El que us cou és que les esquerres no es deixin fascinar pels mirallets de la Democràcia platònica que ara cuiteu a manejar amb intencions inconfessables, «Tu que tens el bec llarg--diu la guineu a la cigonya- fica el teu cap
dins la meva boca i treu-me, per favor, aquest os que tinc entravessat al canyó.» Ah!

Però no ens ensibornareu una vegada més, senyors llops vestits d'ovella! La cigonya de la faula ha posat experiència i ja no es deixa entabanar per cap veu de sirena ploranera. Pobra Democràcia! Sí, efectivament, la Democràcia està en crisi. Però el vostre plany pel seu relaxament no és pas sincer. Si estiméssiu de debò la Democràcia, «inefables amics», ja no us quedarien avui llàgrimes per a plorar-la, perquè les hauríeu vessat totes durant els passats anys d'iniquitat que vosaltres ajudàreu a sostenir.

La Democràcia és un pacte, fruit de la civilització, entre les diverses forces contendents en les palestres polítiques. En virtut d'aquest pacte, d'aquest conveni, els partits polítics que demostrin posseir més simpaties entre tot el poble han de governar. Els altres partits, des de l'oposició, poden controlar l'obra del que governa. Tots els grups ideològics han de poder fer sentir la veu de llurs representants en el Parlament. Oi, que és bonica la Democràcia? Però un conveni pot ésser trencat per un dels concertants.
les dretes, part concertant en el pacte de la Democràcia, què han fet sempre sinó rompre el conveni així que han tingut el poder? Està bé ésser bo; però massa bo, massa bo vol dir ruc, Està bé ésser demòcrata, però massa demòcrata, massa demòcrata vol dir impolític, Sobretot en els temps que correm. Llibertat, sí; però no pas per atemptar contra la llibertat. Això seria llibertinatge. Democràcia, sí; però no pas per a fer impossible el governament d'un estat democràtic. Pobra Democràcia! Està a punt d'ésser bona per anar a enterrar. Així ho constaten, almenys, els «inefables amics del poble». I li canten les absoltes consternats. Però no pas perquè Mussolini no deixa respirar els liberals i socialistes a Itàlia, no
pas perquè Hitler persegueix a sang i a foc els elements avançats a Alemanya. Per a ells la Democràcia està perduda perquè en el nostre país el govern Azaña i les Corts de la República van esporgant 
paulatinament els privilegis seculars de les sectes confessionals i de les castes oligàrquiques.

Per a ells la Democràcia està perduda perquè els verilables demòcrates van perdent la ingenuïtat i no es deixen arrabassar així com així les conquestes assolides  en dos anys de República. No fa «inefables amics»? Una Democràcia que no es deixi encolomar un dictador feixista qualsevol, uix! quina Democràcia!

IU BOHIGAS